Anar-se’n. Anar-se’n, i tornar. Anar-se’n, anar-se’n, i tornar a tornar. Així,sempre així, sempre. Fins que anar-se’n, un dia, siga anar-se’n, anar-se’n…, i no tornar mai més.
¿És aquest desig constant d’anar-se’n, el sentit del viatge? És el que em mou al viatge?
Anar-me’n era la sola resposta que em venia a la paraula, d’adolescent, quan mon pare em demanava què volia ser per guanyar-me la vida com un home. Aleshores, el verb tenia valor de fugida, de recerca
Ara sé que anar-se’n no és cap fugida, sinó més aviat tot el contrari. Fugir, fuig qui emigra, qui parteix cap a l’exili, qui escapa d’on és per por, qui se’n va de casa amb voluntat de no tornar-hi mai més… I jo no vull fugir d’enlloc, jo senzillament me’n vaig de viatge per sentir viu el temps -tots els temps-, per sentir-me viu en el temps; no per perdre de vista el que tinc prop, no per deixar darrera i en oblit qui sóc, sinó per tenir prop el que m’és lluny, sabent-me algú que es fa més ell mentre va de viatge, perquè el viatge li permet deixar-se seduir l’ànim i l’ànima pel que l’envolta, li permet el gaudi permanent de cada instant, fins i tot dels somnis.
Viure l’efímer com a totalitat del ser. No importa on, ni cap a on. De viatge. Sempre de viatge.
Viatjar cap a la llum cap al sud, cap als altres, amb el cos i l’ànima oberts, cap al desert. I escriure –que és conèixer-se u mateix i reconèixer-se en els altres- la pròpia experiència del viatge. Perquè només així el viatge es transforma plenament en el que és, una metàfora de la vida, una forma de coneixement on tot es fa possible, efímer i etern, personal i transferible.
No hay comentarios:
Publicar un comentario